Tinc por de perdre el
somriure
Dissabte. Són les 6 de la tarda quan arribem a la presó del Puig de les
Basses. Arribem a l’entrada, ensenyem els DNI i ens fan passar a una sala
d’espera plena de familiars que fan
temps com nosaltres per entrar. S’acosta l’hora. Mica en mica ens van cridant.
Passem per un escàner, no podem entrar res. S’obre una porta, es tanca, se
n’obre una altra i es tanca. Travessem el pati exterior. S’obre una altra
porta. Arribem als locutoris. Ens ha tocat el 38. Entrem. Nervioses. Esperem. I
cop apareix la Dolors, la nostra consellera. Ens veu i es posa molt contenta.
Ve ràpid perquè els 30 minuts que tenim ja comencen a córrer. S’asseu a l’altra
banda del vidre. Posem les mans al vidre simulant tocar-nos. És el més a prop
d’ella que podem estar. Al mig, hi ha el ‘putu’ vidre.
Comencem a parlar. Ens pregunta com estem primer. Tan generosa com sempre:
com us va la feina, què fan els vostres fills, que guapes que esteu ens diu...
I després ens comença a explicar el seu dia a dia: m’he fixat una rutina
diària, faig anglès, corro, llegeixo molts llibres i els centenars de cartes
que m’arriben i les contesto. Aquí tots els dies són iguals i m’he marcat
activitats diferents per saber quin dia és.
Recordem quan treballàvem juntes, els actes als quals assistia, les
preparacions de les rodes de premsa que fèiem. Nostàlgia, ràbia, impotència. Sona un primer timbre. Ens queden 5 minuts
diu. Els aprofitem, la mirem. Ens diu: tinc por de perdre el somriure, perquè
aquí dins no hi ha cap motiu per somriure. I sona un altre timbre, i es talla
la comunicació. Intentem ser fortes, tan nosaltres com ella, però és difícil.
Veiem com marxa i ens preguntem què hi fa allà dins, enmig de preses que estan
complint sentències i ella ni tan sols ha tingut un judici. Ella no ha fet res.
Només va permetre que votéssim.
I el seu judici sap que no serà just. I ho sap. I ho sabem.
Està serena, però molt cansada d’estar tancada. Massa dies li estan robant.
Massa dies sense estar amb els seus: amb la seva mare, la seva neta, els seus
fills, el seu Montgrí, la seva gent.
