Arribem a casa, i la veritat és que la sensació és estranya. Els nens no te'ls donen amb el llibre d'instruccions sota el braç, i és complicat saber ben bé què li passa a cada moment. Ens anem acostumant els uns als altres mica en mica. Donar el pit cada tres hores és durillu, a més, a l'Andreu li costa agafar-s'hi, però mica en mica, amb molta paciència ho anem aconseguint. Tot és nou per mi, per en Toni i per l'Andreu, que acaba d'aterrar a aquest món. La barreja de sensacions és molt rara. El miro i el veig tan innocent, tan fràgil, tan depenent. Tinc por de no fer-ho prou bé, de no poder tirar endavant, però per altra banda, tinc moltíssimes ganes de fer-lo créixer, de mimar-lo, alimentar-lo i donar-li molt i molt d'amor. Sembla estrany que fa uns dies que el tinc als braços i donaria la meva vida per ell.
