Fa un parell de dies que he deixat d’anar a treballar. Ja peses força i necessito uns dies de tranquil·litat abans de la teva arribada. Tot i això, aquest migdia he anat a dinar amb els companys de feina i m’han fet uns regals per la teva arribada: un llit de viatge, el matalàs i una trona de viatge. Molt maco tot. Ja tens tot l’equip per anar de viatge quan surtis.Al vespre, mengem pizza com cada divendres i noto una sensació una mica rara. Com que no he tingut mai contraccions i no sé ben bé què són, no li dono importancia i penso que és una apretada a la panxa per algna cosa del sopar. Ens posem a mirar Troia, la fan per TV3 i continuo tinguent malestar. Tot i això, no li dono importància I anem a dormir. No puc clucar l’ull, em venen força sovint, és una sensació de “retortijones”, i dedueixo que potser sí que això són les “famoses contraccions”.
A quarts de 6 de la matinada decidim anar a urgències.
El moment s’acosta. Ens envien a casa i a la tarda, quan les contraccions són més fortes, tornem a l’hospital. M’ingressen perquè ja estic dilatada de 3 centímetres, però durant la nit, se’m paren.
30 d’octubre
Després de passar una bona nit a l’hospital, passen les llevadores. Em toquen i em diuen que si vull, puc tornar a casa, perquè sembla que les contraccions de part han parat. Sinó, em poden provocar el part perquè neixis. Optem per aquesta segona opció. Ja som a l’hospital i no val la pena esperar més. Em comencen a posar el gota a gota a les 11 del matí. Les contraccions van augmentant cada vegada d’intensitat, però el dolor encara és prou soportable, fins que em trenquen la bossa d’aigües (baixa més d’un litre) i llavors sí, el teu caparró comença a apretar amb més força i el dolor es fa insoportable. Demano l’epidural, però em diuen que ja estic dilatada de 10 cm! En una hora he passat de 5 a 10. La llevadora em comenta que ja no val la pena l’anestèsia perquè quan faci efecte, tu ja hauràs arribat, així doncs, comencem a apretar. No sé com descriure el dolor, només que és el mal més terrible que he sentit mai. Agafava al teu pare amb la mà i li deia que no podia. Ell em deia que sí, que era molt valenta i que ho feia molt bé. Després de mitja horeta, vas arribar al món. A un quart de 4 de la tarda. Només veure’t ens vam emocionar molt, tants mesos dintre la panxa i ara et tenia als meus braços. T’assembles al teu pare, ets preciós, la coseta més maca del món, i només veure’t sé que t’estimo més que la meva pròpia vida.
